Rrose Present: La mirada interior per Joan Marimón

Rrose Present: La mirada interior per Joan Marimón

En aquesta època daurada de sèries de televisió, la majoria de crim i de comèdia, dies d’or de guionistes que amb trames carregades de girs volen sotmetre l’espectador per a tenir-lo clavat a la cadira, sovint ens oblidem de l’essencial: el cinema va ser un invent visual.

La trama, el relat, és un vell assumpte, com a mínim uns 30.000 anys des que els Neandertals van decidir explicar històries amb missatge per a induir els oients a l’acció. El llenguatge cinematogràfic, que avui es diu audiovisual, té en canvi poc més de cent anys i s’inicia amb unes imatges en moviment. Ens podríem afegir als postulats dels vells i sempre nous avantguardistes de fa un segle: amb la trama estem traint l’esperit del cinema. Dit d’altra manera: el veritable cinema separat del llast literari i teatral encara no ha començat. O sí, perdoneu, sí que ha començat, de manera potser tímida, però alhora contundent, minoritària i alhora valuosa gràcies als cineastes que experimenten amb les imatges. Més aviat a contracorrent. Per exemple, la guionista (visual), directora i muntadora Rrose Present.

No sabem si en algun moment s’establirà que la realitat “més real” no és la que veuen els nostres ulls sinó la que circula pel nostre cervell. Em fa l’efecte que Rrose Present ja ho sap ara, en el present que anuncia el seu cognom d’artista. En el cinema convencional el nostre pensament s’autoritza a sí mateix a una atenció plena vers el relat. Però és una mirada cap a fora. Què passa quan mirem cap endins? No és més “real”? No sóc jo més jo quan tanco els ulls? Rrose Present está en aquesta línia. En certa manera, i a risc d’equivocar-nos, podríem dir que amb els seus curtmetratges de motius visuals Rrose Present va elaborant la biografia del seu propi cervell, del pensament del seu cervell en llibertat.

Si partim de la base que en aquests temps actuals compartim una notable malaltia psiquiàtrica podríem resoldre que Rrose Present té la medecina adient, si més no per a sí mateixa: el seu propi cinema. I en certa manera també per al públic, més nombrós cada vegada -dins de la minoria a que es condemna cada cineasta que va a la contra- que gaudeix de la seva obra. Qui subscriu voldria proclamar-la com una avançada de la teràpia audiovisual que tant de bo existeixi en el futur.

Sí, Rrose Present “va a la contra”, amb el coratge habitual dels cineastes experimentals, que saben de l’oposició natural del mainstream, la incomprensió natural del públic majoritari, i l’habitual indiferència de les seccions de cultura de l’administració. Resulta que a la vegada és innegable que l’audiovisual progressa gràcies a cineastes com ella, ja que la “il.lustració de relats literaris” de la indústria tendeix a l’esclerosi.

L’ESTIL 

I quines són les contribucions de Rrose Present, o, dit d’altra manera, quin és el seu estil, quines són les característiques comunes dels seus curtmetratges?

Idees visuals de punyent creativitat que parteixen d’elements que tots tenim a tocar: fums, llums, colors, imatges abstractes de vegades absolutament abstractes i d’altres imatges figuratives que mai són lúcidament figuratives sinó ocultes, enigmàtiques, fantasmals, mixtificades; païsatges naturals, camins, boscos, molts boscos, freqüentment multiplicats en diferents capes, flors i branques mogudes pel vent, tempestes, sincronia d’imatges amb música (sovint de jazz d’avantguarda, moltes vegades de l’inclassificable underground Oriol Perucho) o amb sorolls de diversa procedència, incloent audios aparentment cacofònics, silencis prolongats, temps detingut o fruit del record; rarament aquesta cineasta filla d’Urà s’afilia a una estructura clàssica, tot i que persisteix de vegades en les propostes més agosarades un creixement cap el clímax (i, si es vol, vet aquí la tendencia més “clàssica” d’aquesta cineasta: un in crescendo dissimulat però constant). I, no menys rellevant, el tribut i homenatge als seus inspiradors –Rrose és persona agraïda-: la seva mare poeta, el seu germà artista, el pare enterrat a diversos indrets, la cineasta de llums en la nit Marie Menken (una altra mena de mare inspiradora), el Samuel Beckett de l’estranyíssim “Film” (amb un Buster Keaton que Rrose converteix en espectre), o el Flux Festival (un miracle que existeixi). Una cinefília selecta que inclou també Alain Resnais.

Però tot l’esmentat, i aquí està el fet diferencial, dins d’una òrbita d’autorretrat del seu cervell, del seu pensament, de l’autèntica Rrose Present. Podríem dir que ella, o la mirada cap el propi interior, és el motiu principal de la seva obra. De vegades de forma explícita, com a “Autorretrat, textures d’un camí” (2016), que comença amb un bosc de textures que no atrau menys que un rostre d’estrella de Hollywood. Altres vegades de forma no tan òbvia, com a “Landscape 2” (2012) dedicada al mar de la seva mare, un videoart fi i elegant, lent, quasi místic, que contrasta amb el nerviosisme elèctric que acostuma a manifestar-se a la majoria de les seves peces. No a totes, els fums blancs sobre negre en moviment invers d’“Infraleve” (2009) són pacífics i venussians, mentre que la proposta en neurosi explosiva d’“Origen del mundo Eros Thanatos Hiroshima sin amor” (2015) deixa l’“Oppenheimer” (2023) de Christopher Nolan com a joguina de guarderia.

Per cert, el feminisme i la revolució

La figura de Marie Menken com un dels models inspiradors, l’homenatge a la mare, la dissimulada i fugaç presència de la figura de l’autora, la mirada oriental cap a la natura, cap a la poesia dels objectes, la metàfora, la defensa d’allò prohibit (el color groc en un determinat moment històric), el suggeriment de manifestació finalment triomfant de “De Codes of Sense 2” (2014) ens poden orientar cap a una òrbita feminista, i –sumant-s’hi el fet de pertànyer a un registre experimental- revolucionària.

Per cert, la sinestèsia

Els colors purs i moltes vegades saturats que es van repetint a les seves peces, com a “Open eyes in shadow” (2019), a “Buscando la luz / Caminos de luz” (2019), a “Reset me” (2017), el groc espetegant d’“Illegal contemplation”, o els radicals d’“Additive emotions” (2017), entre altres, ens afegeixen una característica més de l’estil de Rrose Present, la sinestèsia, entesa com a utilització dels colors per a provocar sensacions que van més enllà de la imatge. Colors que ens suggereixen sons, sabors i sensacions. Blanc i negre que flirteja amb vermell (el roig de sang és un dels seus predilectes com es pot comprobar a “Blood roots”, un dels seus escasos documentals –experimental, és clar). El nen acabat de nèixer que tots portem dins somriu amb les pinzellades de colors de Rrose Present.

Per cert, les tipografies

Les lletres que tremolen a la “Memoria del món”, els títols intermitents d’“Illegal contemplation” (2017), les bellíssimes textures caligràfiques inicials d’“Autorretrat, textures d’un camí” (2016), la multitud d’imatges que circulen dins les lletres dels seus títols fan de Rrose Present una “cineasta de tipografies”, com Jean Luc Godard, que sense estar explícitament homenatjat sembla com si circulés pels pensaments intrusos d’aquesta cineasta. Unes classes de tipografies de RP i com fer-les servir als crèdits no ens resultarien sinó saludables.

També unes quantes sessions seguides dels seus curts. Un bateig immersiu en el seu estil, com qui va a unes termes. En sortirem nous, millorats, i li agrairem.

Joan Marimón

Maig 2024

Joan Marimón (El Prat de Llobregat, Barcelona, 1960)

Escriu el guió del film del llarg de dibuix animat “Peraustrinia 2004” (1990), els llibres “Diccionario del guión audiovisual” (2003), “El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla” (2014) i “Muertes creativas en el cine” (2018). Realitzador de curts com “El viatger” (1997), “In crescendo” (2001), “Valdemomar i Brakhage a una gota d’aigua” (2017) i “La línia de temps/Sinestèsia” (2017). Dirigeix els llargs “El cas de la núvia dividida” (2006), L’Enigma Giacomo” (2008) i “Pactar con el gato” (2007). Professor de Teoria del Muntatge a l'ESCAC.