Stigmant_ VideoFocus
Special Edition 2015

Traducció al Català de l'entrevista a Rrose Present de la Revista Stigmart VideoFocus Special Edition, 2015

ODE Europe, Melilla Beach 2014 o Homenatge a "La Plage" by Patrick Bokanowski

Statement de l'Arttista/sinopsi

Europa com a "lloc específic" on és juxtaposen l'espai físic, l'espai geopolític i xarxa de Mitjans virtuals.

Un viatge a través del so i el tractament de la imatge fa al·lusió als imaginaris fílmics de la construcció cultural d'Europa.

Imaginaris que contrasten amb el contingut “visual” de les imatges en moviment extretes de la xarxa virtual dels que creuen les fronteres d'Europa “sense permís” (Melilla 2014. Aquestes són interferides pel soroll visual d'un "TV" i sense emissió.

Com un Found Footage de metratge trobat recomposo la imatge ja no amb la “matèria” del film, sinó amb els píxels dels mitjans que ens medien.

Experimentant amb la plasticitat de les interferències rítmiques que textualitzen la imatge. Transformant les "objectives" mirades dels media en "subjectives" mirades d'autor que juguen irònicament amb el soroll visual i sonor per desconstruir els dictàmens de la memòria del present informacional.

ODE Europa és un treball dedicat a tots aquells que han mort creuant les nostres fronteres

STIGMART10 Equip

- ODE del Present Rrose Europa que se centra en les tensions entre l'espai físic, l'espai geopolític i de la xarxa de mitjans virtuals en l'era postmoderna. Per tal de reflexionar i representar la relació de canvi entre aquests tres elements objectiu és estendre els límits de la percepció humana, o per ser més precisos, manipular i alliberar dels seus paràmetres més primitius en la seva recerca de sensacions fisiològiques. El seu sentit de la juxtaposició donar les seves pel·lícules una sensibilitat atrevits, però totalment subversiu. Estem contents de presentar Rrose Present per a aquest any Videofocus Edition.

Abans de respondre a cap pregunta, en primer lloc, m'agradaria donar les gracies a Videofocus per haver seleccionat aquesta peça tant particular per a mi, i alhora, també poder agrair la complicitat d'en Jordi Costa al haver escrit unes paraules sobre la mateixa, que us les remeto a continuació. Tot explicant l'anècdota que va propiciar aquest text, que bé podria donar algunes pistes sobre el meu treball o "esperit" fílmic.

A finals del 2014 vaig assistir al unes jornades-taller sobre Cinema Outsider organitzades pel CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) dirigides pel Crític de Cinema i Gestor Cultural Jordi Costa.

A l'última sessió els assistents al curs podien presentar les seves pròpies peces per a posar-les a debat. Bé, a mi em va tocar ser l'última i quan va ser el meu torn els organitzadors del centre van comunicar-nos que estàvem fora d'horari i no es podia realitzar l'última projecció. Aquest fet va propiciar un cert acostament amb en Jordi al haver-li de mostrar l'obra amb la meva tableta a la sortida, a l'altre costat del centre, fora les portes del "lloc específic de l'art o el cinema" .  No creieu que és la millor manera d'acabar un taller de Cinema Outsider?

Text crític de Jordi Costa (crític de cinema i gestor cultural)
"ODE Europe by Rrose Present,
En un presente narcotizado por el incesante ruido blanco de los medios de comunicación, la misión secreta del cazador de imágenes consiste en rescatar y reactivar aquellas que apelan a un colectivo sentido de la culpa: devolver el significado a ese papel pintado mediático, escarbando entre referentes tranquilizadores, nieve y otras interferencias de la mirada. Eso es lo que logra “ODE Europe” de Rrose Present: desgarrar el velo que no nos permite ver, tras una serie de figuras recortadas en un paisaje, la evidencia de que, a este lado de la frontera de un primer mundo atrincherado tras el miedo, nosotros somos, probablemente, los muertos."
Jordi Costa

Rrose, com et vas iniciar en el cinema experimental?

Diuen que “Tota catàstrofe du amagat un regal que cal aprendre a desembalar”.

Últimament, quan haig de fer alguna presentació sobre la meva trajectòria començo amb aquesta frase d'un filòsof del qual no recordo el nom. Però, que em serveix molt bé per a  il·lustrar la meva iniciació en el sector de les imatges en moviment.

Sens dubte, els meus inicis són fruit d'uns quants fracassos i d'alguna que altre catàstrofe de la qual vaig haver d'aprendre a “veure-hi” l'oportunitat amagada.

Formada en Disseny, llicenciada en Belles Arts i Màster en Filosofia de l'Art contemporani.

Deien que com a dissenyadora era massa “artista”, que com a artista “pensava” massa i com a pensadora/filòsofa tenia una escriptura “sincopada” i massa “visual”. Quina sortida em quedava?, sinó era la d'escriure amb la plasticitat rítmica de les imatges un pensament propi fruit del diàleg amb totes les disciplines artístiques i pensaments amb els quals m'he confrontat?

Però, cronològicament va ser un fet puntual el que va precipitar aquesta “iniciació" amb  un  “accident” provocat per l'agressiva especulació immobiliària de la ciutat de Barcelona.

Una nit metre dormia va haver una estranya explosió que va fer tremolar sis edificis i, en conseqüència, és va cremar tota la meva casa/taller. Això va ser l'any 2000 a una setmana d'inaugurar l'exposició “Cartografies del buit” en una galeria de la ciutat. L’exposició  constava d'una sèrie de fotografies, escultures i una “cinta moebius” d'un film no realitzat. Era un ampli projecte basat en una fotografia del meu cos nu en posició fetal, a partir de la qual, vaig realitzar diversos objectes escultòrics dels buits del cos re-fotografiant-los escenificats en diversos paisatges.

Desgraciadament (o no) l'exposició no es va realitzar. Sense casa ni espai físic on ubicar l'obra vaig sol·licitar una beca per estudiar Imatge i so a la UPV de Bilbao. Iniciant-me així en el muntatge de vídeo, l'animació, el so, la il·luminació i...  Interessada pel buit i el silenci vaig realitzant alguns projectes sonors sobre els “sorolls” mecànics i electrònics dels “silencis” (o la impossibilitat d'aquests) on unia les concepcions del silenci de Cage i les del soroll de Russolo. Alhora, obsessivament durant un any, vaig fer mil versions d'aquelles “cartografies del buit” ara desterritorialitzades amb diferents tècniques “immaterials” (animació, muntatge de vídeo...) fins que vaig concloure la meva primera peça d'imatge en moviment.

Doncs, podríem dir que em va “salvar la vida” tenir un “projecte audiovisual” que cobria la  necessitat de tenir un “projecte de vida”...

 
- Les qualitats matèriques i pictòriques de la seva pel·lícula, combinat amb un ús peculiar de metratge trobat revela el seu esforç per ficar-se en la pell del cinema, explorant els límits borrosos entre la memòria personal i la memòria col·lectiva. Pots introduir els nostres lectors a aquest aspecte de la seva feina? 

Suposo que en les "qualitats matèriques i pictòriques" de les meves últimes peces hi ha un punt en comú amb alguns pioners del Cinema Experimental Nordamericà. Els quals també havien format la seva "mirada" en els imaginaris de les arts plàstiques (pintura, escultura, collage...) D'on prove, també, l'ús del metratge trobat com a decollage expandit de llum en moviment. Amb un irreverent ús de les imatges trobades, devegades amb un tractament purament pictòric, com els films pintats a mà de Brakahage, o amb la deconstrucció "crítica" dels discursos dels media, com es el cas dels films de Bruce Conner. Construint, així, unes noves subjectivitats fílmiques que fugien dels estereotips "visuals" de Hollywood i els seus patrons narratius.
ODE Europa es podria ubicar entre aquests dos registres del metratge trobat, la recreació estètica i la desconstrucció crítica. Parteixo dels distints "sorolls" de les imatges dels media (que ens medien la informació a la xarxa) com a "matèria" primera per la recreació plàstica en la construcció dels discursos. On la imatge es la pell d'una emoció que barreja  imatges interiors amb les imatges del món exterior en una "subjectiva" digestió d'aquest.

- ODE és també un homenatge a la fascinant cinema de Patrick Bokanowski. Quina és la influència del cineasta visionari en la seva visió artística?

Va ser com un "Amor a primera vista" quan vaig visionar l'obra de Patrick Bokanowski, em vaig enamorar dels seus films i de la seva mirada obridora de mons. Tant dels més obscurs com "L'Ange" com dels del període posterior com "La Plage". On els paisatges, les siluetes, l'aigua i les imatges s'acaben desconstruïnt en unes hipnòtiques abstraccions rítmiques del real. Reforçat per l’excel·lent banda sonora composada per la seva muller  Michèle Bokanowski.

Els seus Films tenen, per a mi, un estrany efecte envolupant i em generen un desig de submergir-m’hi.

Són com un "oasi" en l'internàutic mar d'informació d'aquesta obscena realitat "objectiva", infectada d'estereotips visuals que ens esclavitzen, amb uns règims ectòpics que trafiquen amb qualsevol pensament,  des del món del cinema, l'art, les xarxes socials....

Recuperar els imaginaris que ens han deixat cineastes com Bokanowski és un regal per a qualsevol ànima sensible. Com esperançadores mirades de la "revolució" sensible per a combatre les "dictadures del real" que han fet del món un "lloc petit" (Pau Virlio) d'internàutics somnis robats.

- Podria portar-nos a través del seu procés creatiu en iniciar un nou projecte?

Crec que es una barreja de pensament i impulsivitat, reflexió i pulsió el com inicio qualsevol projecte. De vegades parteixo d'un fet intern, o d'un esdeveniment públic que em ressona, o d'una opinió sobre quelcom de l'art o la vida..

Alguns cops treballo des dels codis culturals i en d'altres des de l'experimentació intuïtiva con a horitzó des d'on "sentir".  Per a combatre tanta intoxicació cultural on els sofismes dels llenguatges i els tecnicismes es mengen qualsevol expressió, sentit o missatge "real" o misteriós. Recuperant així aquella "untutoled eye", com encunyaria Brakhage, per poder  desaprendre i tornar a mirar de nou el món, els llenguatges del món, els codis del present  reinterpretats.

En "Miraclehouses" vaig partir d'una experiència personal que em va permetre "posar-me en la pell de l'"altre'" on el llenguatge visual emprat es fruit de la necessitat de comunicar  una indignació vers la industria immobiliària. Com les obertures del llenguatge de Heidegger o la metàfora de Wittgenstein, on aquest últim compara el llenguatge amb una escala que cal tirar un cop ha arribat al seu destí, la comunicació. Ja que quan l'obertura de camí s'ha convertit en convenció = llenguatge es pot fer servir per a "vestir" justament les intencions contraries i treure'n benefici cultural de les misèries alienes.

D'altres, com "Landscape_1, Landscape_2.0", sorgeixen de conceptes prèviament construïts  des d'una teoria que busquen imatges per ser representats.

En d'altres ocasions son les imatges que "venen a mi" per a dir-me coses, com a "Life or burning shadows" on em vaig trobar ballant amb la meva ombra amb tot el simbolisme que du implícit.

.
"Infraleve" i el projecte "pensar amb les mans" (o "Diccionario Particular de praxis crítica") va ser el fruit d'una recerca crítica que respongué irònicament a les sentencies dels textos de la recepció de l'art. Consta d'una sèrie de 36 petites metàfores objectuals conduïdes per les mans. Resoltes amb una imatge pretesament “atemporal” que fugi de les “modes dels modus de fer art”, per desanestesiar la retina dels hàbits habituals en els que habita l'art contemporani. Com el Hollywood dels patrons culturals, dictaminen els registres del que s'ha de dir, en el moment que s'ha de dir i com s'ha de dir per abastir la industria del transnacional turisme cultural.

Sèrie “Vídeo “sin-cámara” reinterpreta “cámara-mundo” (2013-2015)” parteixo d'imatges del present per a parlar del present des dels llenguatges del present.  Sota  la concepció de que “en un món ple d'imatges” l'artista reinterpreta la “càmera-món “ per a donar una altra “visió” del ja representat. Tal i com Duchamp va donar una segona vida als objectes, aquí són imatges re-contextualitzades les que construeixen una nova temporalitat discursiva. En una ecologia de la imatge.

Però, a més a més, ODE Europe, crec que ha estat el treball en el qual més he fluid durant el seu procés. Neix d'una pulsió posseïda pel motor "emocional" d'una incertesa, d'una intuïció que recerca com expressar-se sense perdre el fil, sense pensar massa per a permetre que es posi en joc tot el bagatge inconscient, no tant sols les eleccions del conscient.  Així "escoltava" totes les imatges que em passaven pel cap, tot allò que se m'acudia mentre el muntava. I un cop acabat "veia" cap a on m'havia dut l'impuls, conduint-me per aquest camí de l’aventura plàstica i conceptual, i em vaig trobar amb el referent de la mirada subjectiva de Bokanowski. 

- El concepte de ready-made és fonamental en la seva pràctica de vídeo. Quin és el futur de l'art-found footage en la seva opinió? Quina serà la influència de la plataforma com Vimeo i YouTube?

En els ready-made, de Duchamp, els objectes són re-significades des de la seva contextualització espaial, tal i com les paraules signifiquen segons la seva ubicació dins l'argument d'una frase. Així amb un mateix metratge trobat podríem composar significats antagònics segons l'espai temps que ocupen les imatges en el seu muntatge. O com diria Harum Farocki és en la "isla de edición" on es produeix el sentit.

Amb l'actual facilitat de "trobar" qualsevol imatge, de qualsevol tema, en qualsevol moment, en l'actual "cultura" de "copiar" i "enganxar" es fa difícil la producció de "sentit". Donat que aquest necessita d'una interna "digestió" en l'illa del muntatge de les nostres emocions per a poder donar un producte "digerit" i no un "plagi" de "copia i enganxa" dels "significats" que altres han donat a les imatges trobades o no.

Per a que tinguin "sentit" s'han d'haver "sentit" com a ésser vius. Aquesta és la única "revolució" possible, aquella "resistencia" a la vida anunciada per Antoni Negri "conscients" que han vençut els actuals sistemes de poder on la imatge es vehicular d'aquest nou règim que escriu sobre les nostres consciències inconscients les noves "formes de vida" (nous llenguatges) que no tenen vida. Són clons de si mateixos i imposen una imatge/pensament clònics on habitem tots plegats.
Atreviu-vos a pensar/sentir!!!

- En Oda ressalta la discrepància entre la construcció cultural d'Europa i el seu veritable rostre. Pot vostè millor introduir ourr eaders a aquest concepte?

Tots sabem quines han estat les estructures socio-econòmiques i culturals sobre les quals se sustenta la "nostra" Europa. I una d'aquestes, potser la més important, ha estat el colonialisme.  Bé, ara sí som conscients de l'etnocentrisme que hem exercit imposant la nostra mirada a la resta del món.  Ara sabem que l'"altre cultural" és un ésser humà que no cal dissecar-lo i posar-lo en un museu per veure éssers "exòtics" o "salvatges" i a més cobrar-hi entrada.  Ara sabem que simplement pertany a una altra cultura tant digna com la nostra. Ara sabem sobre l'ètica de la imatge en l'ús de l'altre en benefici propi. Que la imatge vehicula la informació desarrelada del seu origen i ens desarrela del propi cos, fet que va fer que perdéssim la possibilitat d'empatia amb l'altre (en els mass-media)

Però, Europa segueix sent la clau, donat que està en possessió del verí i/o la salvació per a que vencin les nostres assassines economies transnacionals o que es re-habiliti, la igualment nostra, herència humanista revisada.

- El seu art és ric en referències. Hem esmentat anteriorment Duchamp, però, la seva imatgeria visual sembla estar més a prop de la cinematografia de Bill Viola. Pots explicar-nos les teves principals influències en l'art i la forma en què han afectat el seu treball?

Duchamp va ser l'"iniciador de pràctiques discursives" si entenem l'autor d'una ombra les reflexions fetes per Michel de Foucault sobre les autories. Vaig aprendre a reconèixer "tots els autors que hi ha en mi", amb la humilitat de saber que tot el que he vist, llegit, experimentat ha format la meva mirada (conscient o inconscient).També totes aquelles imatges arquetípiques d'un inconscient col·lectiu que han simbolitzat els transcendents misteris de la mort i la vida en la història de les re-presentacions humanes.

Així, no hi ha llum sense ombra, per tant, reconec en mi la gran influencia de les "practiques discursives duchampianes" i alhora les pulsions que sorprenen la meva "petita" raó, trobant-me amb les transcendents preguntes de la nostra existència tant present en els imaginaris de l'obra de Bill Viola i de molt altres autors...

Però actualment m'estic acostant més a les sensibilitats de la imatge experimental fílmica. On la contemplació d'aquells moviments de les fulles dels arbres, rere l'acció principal de l’esmorzar filmat pels Lumiere, (com deia Bresson) pot fer visible l'invisible vent..  per veure allò que només podem accedir des del  "sensible" i escoltar l'ètica de l'invisible o rere el visible.

- L'experiència humana és sovint el punt de partida del seu cinema. Exploració de metratge trobat, a concebre el vídeo com una eina antropològica per explorar la complexos mecanismes de la societat contemporània. Què t'atreu d'un tema en particular?

En la contradicció entre el pensar i el ser l'única sortida és la "respiració" per re-situar el cos com a vehicle (polític) d’experiència i de coneixement. Com una "revolució dels cossos" (Franco Berardi) que fugen de la calculada informació que uniformitza l’ésser amb les estadístiques xifles. Estadístiques que usen les companyies per a traficar amb les nostres dades, amb les nostres vides representades.

Doncs en l'interior de qualsevol representació internàutica està l'àtom d'aquest nou llenguatge xifrat que ens articula. Com una nova “casa del ser” (com Heidegger anomena el llenguatge ) transnacional on no habita cap ésser. Sinó que està preparat perquè les màquines s'entenguin entre si.

Així aquella tècnica de captació de les imatges en moviment que va permetre la democratització de les imatges (que donà una nova “visió” del món obrint-nos als nous imaginaris amb “l’objectiu” que l'“inconscient òptic” benjamià permetia). s'ha convertit en un “conscient maquínic” que controla les imatges “operatives” del món, on “objectiu” som nosaltres com a fluxe que alimenta les finances.

- Gràcies per compartir el seu temps, Rrose, li desitgem tot el millor en la teva carrera cineasta. Què segueix per Rrose Present? Vostè té una pel·lícula en particular en ment?

Sí, com no, en realitat sempre tinc projectes en procés de producció. Estic seguin la línia  de les series on "interpreto" la "càmera-món" de la qual forma part Ode Europa, per a re-subjectivar la mirada "objectiva" de la xarxa informacional on habitem en la representació representant-nos.

Ara estic treballant sobre la simultaneitat del temps com a forma narrativa de la visibilitat contemporània. Amb una nova forma de muntatage (de la qual ja diré el nom mes endavant) com a forma de producció de sentit, amb l'ètica com a eix central en la recerca d'una plasticitat de les imatges.

Per concloure voldria fer un apunt sobre l'inici de l'entrevista. No ens enganyem, atrevir-me a parlar de fracàs en la competitiva societat contemporània, on la cultura juga un paper central per a difondre els patrons de visibilitat d'un pensament sistèmic capitalista, pot semblar un sacrilegi.

Però, el fracàs aquí ha estat entès com un aprenentatge ètic vital el qual m'ha dut a una continua recerca, i a transitar per camins no alineats a les industries culturals.

O com defensaria Maya Deren, en el seu text “Amateur versus profesional” atrevir-se a ser un “amateur” que fa les coses per amor i que recerca d'altres “ valors” no borsaris.

Un triomf de l'ètica en l'estètica