Dones que donen... llum a l'ombra
Comissariat convidat per Crater-Lab

Imatge: Vídeo ·Comisario de la sèrie "Pensar amb les mans" 2009 COMISSARI en Espanyol i Català té un doble significat, el curador d'exposicions i Sherif o Policia. Doncs un Comissari és un Policia del pensament que vigila el que ha de ser visible i el que no en l'art al servei dels règims escòpics epocales i els poders que representa. COMISSARIAR és l'acció política que imposa un règim de visibilitat i Comissariar dones filmmarkers és donar llum a les obres en una doble acció política.

Text preparació reflexiu
Fa uns mesos vaig rebre la visita d'Yves Michaud per escriure un article crític per un monogràfic de la meva obra organitzat per FLUX Festival 2016 a l'Arts Santa Mònica. Em va preguntar que quants anys tenia i jo li respongué 54, ell em respongué "tranquila, a partir de que Louise Bourgeois triumfo a los 90 años las mujeres lo teneis más fácil, teneis más posibilidades de que vuestro trabajo sea reconocido y valorado antes de morir" (de frio, ho dic jo). Sí, certament a les dones en general, però pel que fa el cas, a les artistes, cineastes... els ha costat molts anys rebre qualsevol reconeixement, ja que, en la majoria de casos, han estat  eclipsades per ser dones, filles, amigues, amants d'autors els quals rebien tots els elogis d'una societat que encara no estava preparada per valorar-se a si mateixa, donat que deixar sense cap mèrit a la meitat de la societat és exemple d'una gran pobresa d'estima. Tenim exemples en totes les èpoques, però sobre tot el d'artistes que van jugar un paper pioner en les avantguardes històriques, que s'entremesclaven amb la intel·lectualitat del moment i compartien les mateixes inquietuds. Però, en la majoria de casos, tret d'algunes excepcions, han sortit a la LLUM del reconeixement un cop ja eren mortes. Després, però, han estat idealitzades amb un pòsit de mitificació. Maya Deren n'és un gran exemple de mitificació, oblit i desconeixement alhora del seu treball, intel·lectual, pedagògic, innovador en el llenguatge fílmic...

La causa principal d'aquesta "ignorància" la trobem en les pròpies arrels de la història del pensament europeu. Com a la història d'una subjectivitat basada en un jo, que la ontologia de la tradició filosòfica occidental havia identificat el jo masculí com a model de l'ésser humà. Tot preguntant-nos, on era representat tot allò que no responia a aquesta identificat, a aquest suposat jo masculí que conqueria el món amb les seves raons? En tindríem prou amb el no-jo hegelià? Un no-jo sense espai ni identitat, on tant sols era identificat per no-ser "ell"? Aquest jo no només respon a un genere, a un sexe, a una geografia, respon a un "arquetip" de pensament. Sovint hem confós aquest arquetip o característiques del masculí amb l'home i l'arquetip del "femení" amb la dona. Però són principis que tots dos "sexes" posseïm, com el ying i el yang, l'un està contingut en l'altre. Encara que la nostra construcció cultural ha imposat l'arquetip masculí (raó, logos) com a estructura del social / públic i en conseqüència ha relegat el "sensible" femení (emocional) a l'àmbit del particular / privat o artístic. Arts i sensibilitats a les quals tant sols se li donaven valor si responien als valors dels pensaments imperants dels poders d'ahir, d'avui i de demà? Però, com donar valor als que es donen sense esperar res a canvi?, a aquells milions de valuosos actes “sensibles”, a aquelles generoses “petites bondats” que no reben cap medalla, però que són les que aguanten el món? No parlo pas d'un canvi de medalles del masculí al femení, sinó d'un sortir de les batalles d'egos, de conqueridors i conquerits. Un canvi de model on tots els altres deixen de ser pur instrument dels nostres “jos” en el repartiment del sensible d'una societat que segueix condecorant al violador de terres i cossos aliens i humiliant al violat, fràgil, sensible, vulnerable... Desbancar la supèrbia de la raó, sobre totes les altres formes dels "sabers”, que capitalitza amb el sensible, per restaurar l'únic que ens pot curar, l'amor vers l'altre, tots els altres diferents a qualsevol dels nostres “jos”. Que com bé deia Samuel Lèvinas l'altre es aquell que no podem conquerir amb la raó sinó aquell al qual hem d'acollir, amb la seva diferencia, dins dels nostres cors com si fos un refugiat de guerra. Amb la pràctica ètica de deixar que totes aquelles petites llums de tots els fora de camp de qualsevol discurs hegemònic, de qualsevol gènere, de qualsevol època.. ens puguin il·luminar en la revolució del sensible, com a “eterns amants de l'amateur”1 que no capitalitzen amb la “resistencia a la vida”2..

1 en referencia al text de Maya Deren ”Amateur versus professional”.
2 concepte extret d'Antoni Negri que descriu la forma de combatre al post-capitalism

........................................................................................................................

Texto de Invitación 2016 enviado a las/los artistas para la proyección el 15 Abril 2017 en Crater_lab, Barcelona .

Positivo negativo, blanco y negro, ying y yang, femenino y masculino, razón emoción, son principios opuestos presentes en la naturaleza y en toda nuestra condición humana, tal y como los son la Luz y la sombra en nuestra condición fílmica.

Sin opuestos no existiría el mundo visible (ni el invisible), no habría realidad que registrar sin la sombra que diera un contorno a los objetos circundantes.

Así en toda muestra de mujeres bien podría haber un hombre para equilibrar su naturaleza poniendo en práctica la "ética" de la alteridad, en donde todos podamos mirarnos en la cara del "otro". La única ética posible para "sensibilizar" muestro espacio común. 

A menudo se ha confundido las características o "arquetipos" de lo "femenino" con la mujer y las características de lo masculino con el hombre. Pero son principios que ambos "sexos" poseemos, como el ying y el yang, el uno esta contenido en el otro. Aunque nuestra construcción cultural ha impuesto el arquetipo masculino (razón descartiana, luz) como estructura de lo social/público y en consecuencia ha relegado lo "sensible" femenino (emocional, irracional, sombra, misterio) al ámbito de lo particular/privado. Para este comisariado decidí no imponer una única "razón descartiana" sobre lo visible, lo sensible, para escapar de la rigidez de estereotipos culturales, biopolíticos sobre hombre/mujer impuestos por los regímenes escópicos epocales en nuestra google-concepción del mundo. Proponiendo un comisariado que parta de las universalmente "particulares" formas de ver, oir y tocar el mundo (que son los films) cuyas particulares miradas nos inviten a realizar una reflexión alrededor de los conceptos, ideas sobre el tema propuesto de Mujer y flim, mujer y re-presentación. Abriendo así el concepto a todas vuestras miradas en diàlogo común para esta curadoria. Así en toda muestra de mujeres bien podría haber un hombre para equilibrar su naturaleza poniendo en práctica la "ética" de la alteridad, en donde todos podamos mirarnos en la cara del "otro". La única ética posible para "sensibilizar" muestro espacio común.

“Dones que donen… la llum…a l’ombra
Comissariar és l'acte polític de donar llum o ocultar discursos en tots els règims escòpics epocals
La II part es un comisariat que dóna llum a una pluralitat de lllums realizades per dones (o duos) de diversos països, edats, discursos, tècniques, audio-visuals... Amb el video “Comisario” de la sèrie “pensar con las manos” com a introducció al programa de. 45 min

II Part

De llums n'hi ha de moltes menes: blanques, negres, roges, grogues, blaves, turqueses... N'hi ha també de moltes intensitats i diverses tecnologies: incandescents, neó, alògenes, led...(film, vídeo)

Amb totes les seves diverses característiques cada una d'elles ens pot il·luminar una cara de la realitat que l'altra no pot veure, i així juntes podem tenir un ventall de particulars llums que ens il·uminen en la constelal·lació d'un comissariat sobre dones amb la seva diversitat de mirades.

Per aquest motiu vaig decidir no imposar una única “raó descartiana” sobre el visible, el sensible, per escapar de la rigidesa d'estereotips culturals, biopolítics i teòrics sobre els “gèneres” i de les dones imposats pels règims escòpics epocals. Proposant un comisariat que doni llum a les  "particulars" formes de verure, sentir i tocar el món, que són els films o vídeos, per a que il·luminin aquest diàleg comú. Convidant a dones (i algun fio amb homes) de diferentes països, edats, cultures... amd: Myriam Jacob-Allard (Canadà, Montréal), Lili White (Philadelphia / NYC), Evelin Stermitz (Austria / NYC), Saul Levine i Pelle Lowe (Boston), Claudia Cárdenas I Rafael Schilchting (Duo Strangloscope, Brasil), Núria Manso (Barcelona), Anita Serrano (Barcelona), Lyssette Yoselevitz (Mèxic / Montreal, Canadà), Nadia Sebousi (Canadà, Montréal).