m a n i f e s t

Més que una fàbrica d'imates és una fàbrica  per  desindustralitzar el pensament amb o sense imatges.

El Diàleg, el llenguatge, les imatges

Tota obra d’art, de cinema o... és fruit d’un diàleg conscient o inconscient amb tot allò que hem vist, escoltat, llegit, estudiat...
En l’època de la hiper-reproducció d’imatges, sons, textos i continguts IA, no hi ha temps de reflexió. Naveguem en el flux de dades amb constant d’imputs. 

Però perquè les coses tinguin sentit s’han d’haver “sentit” amb els sentits des del cos emocional i la raó receptiva. Tallar i enganxar o directament copiar (conceptes, imatges, paraules..) és negar tota possibilitat dialògica (o sense lògica) amb “l’altre”. L’altre és un simple abastidor d’idees per ser absobides utilitzades en benefici propi. Una reproducció del capitalisme estructural de pensament que mata el diàleg. Mata la possibilitat de tot art i guanya el poder "del más listo" qui roba millor, com brokers d'idees en el capitalisme cultural. Tot està llest per especular matant l'origen.

Valorar l’altre és valorar-se a un mateix, reconèixer les emocions rebudes les “espurnes d’inspiració” que ens han deixat altres és estimar-nos. És estimar l'art. Encara que tot el que creem és una postproducció, els llenguatges neixen per una necessitat d’expressió. 

Com diria witgensttein el llenguatge és una escala que s’ha de tirar un cop arribat al destí. Després són com vestits buits, formes sense cos, que poden servir per disfressar intencions contràries a la seva gènesi. 

El mateix passa amb el llenguatge de les imatges i més si són experimentals. Per això cito les llums d’altres autors amb els quals he sentit sincronicitat, i en faig tributs o homenatges. Curiós que justament a les autores que n’he fet homenatges després he estat seleccionada per compartir programes i passis de cinema a The Filmmakers Cooperative,  com son Maye Deren i Marie Menken.

Rrose Present